El document presentat pel Ministeri d’Economia el juliol passat no era una base sòlida per negociar, i per això va rebre el rebuig frontal del Govern de Catalunya, però el document presentat pel govern espanyol a finals d’any sí és una base per negociar malgrat algunes insuficiències, l’absència de concreció quantitativa i la manca de precisions i garanties que el govern de Catalunya ha assenyalat per escrit, juntament amb la constatació d’avenços significatius amb respecte a la proposta de juliol. Mentre el PP està dividit entre els que volen usar la negociació per erosionar ZP, i els president autonòmics del PP que estan a favor d’un nou sistema.
CiU se sent incòmoda respecte a aquesta negociació. CiU ha de fer encara més soroll per evitar que es compari l’actual procés negociador i els resultats que se n’obtindran, amb el pacte a què CiU i PP van arribar en matèria de finançament al 2001. La principal qüestió a debat és el mecanisme d’anivellament, que ha de corregir les deficiències del model actual, respectar el que estableix l’Estatut i acabar amb un tracte injust per Catalunya.
La negociació tenaç i ferma del govern és l’únic instrument per assolir els objectius recollits a l’Estatut. I cal donar-li el màxim suport. És el moment de fer costat el president Montilla. Esta aconseguit avenços significatius front aquells que no volien ni parlar de negociar un nou sistema de finançament en temps de crisi, front aquells que no volen reconèixer que l’esforç i la capacitat fiscal dels catalans han de revertir en una millora dels nostres serveis públics i de les nostres polítiques socials.
L’absència d’acord provocaria inestabilitat a Catalunya, però també a Espanya. La inestabilitat es una de las cartes de CiU per tornar al Palau de la Generalitat. El que volen tothón és un bon acord que pugui fer front a les necessitats i exigències dels catalans, i que sigui just per a Catalunya.
No és el moment de dividir Catalunya, sinó el moment de treballar plegats per un mateix objectiu. Caldria preguntar-se: de quin costat està CiU’?.
CiU se sent incòmoda respecte a aquesta negociació. CiU ha de fer encara més soroll per evitar que es compari l’actual procés negociador i els resultats que se n’obtindran, amb el pacte a què CiU i PP van arribar en matèria de finançament al 2001. La principal qüestió a debat és el mecanisme d’anivellament, que ha de corregir les deficiències del model actual, respectar el que estableix l’Estatut i acabar amb un tracte injust per Catalunya.
La negociació tenaç i ferma del govern és l’únic instrument per assolir els objectius recollits a l’Estatut. I cal donar-li el màxim suport. És el moment de fer costat el president Montilla. Esta aconseguit avenços significatius front aquells que no volien ni parlar de negociar un nou sistema de finançament en temps de crisi, front aquells que no volen reconèixer que l’esforç i la capacitat fiscal dels catalans han de revertir en una millora dels nostres serveis públics i de les nostres polítiques socials.
L’absència d’acord provocaria inestabilitat a Catalunya, però també a Espanya. La inestabilitat es una de las cartes de CiU per tornar al Palau de la Generalitat. El que volen tothón és un bon acord que pugui fer front a les necessitats i exigències dels catalans, i que sigui just per a Catalunya.
No és el moment de dividir Catalunya, sinó el moment de treballar plegats per un mateix objectiu. Caldria preguntar-se: de quin costat està CiU’?.
