Els Grups municipals del PSC, ERC i IC-V de Viladecavalls, acorden un manifest per la República

Els GG.MM. del PSC, ERC i IC-V a l’Ajuntament de Viladecavalls, proposen al Ple municipal del proper dilluns 14 d’abril, l’aprovació d’un manifest per la República :

Amb orgull, modestia i gratitut
El 14 d’abril de 1.931, els ciutadans i les ciutadanes de l’estat espanyol van tenir una oportunitat. La proclamació de la II República va encarnar el somni d’un país capaç de ser millor per el mateix, i va reunir en un sol esforç a tots els que aspiraven a un avenir de democràcia i de modernitat, de llibertat i de justícia, d’educació i de progrés, d’igualtat i de drets universals per a tots els seus conciutadans. Avui, setanta-set anys després, evoquem aquell esperit amb orgull, amb modèstia i amb gratitud, i reivindiquem com a propis els valors del republicanisme, que segueixen vigents com a símbols d’un país millor, mes lliure i mes just.

Davant el colossal impuls modernitzador i democratitzador que van emprendre les institucions republicanes -sempre amb la deslleial oposició de qui creien, i continuen creient, que aquest país es de la seva exclusiva propietat-, encara se’ns continua intentant convèncer que la II República va ser un bell propòsit condemnat al fracàs des d’abans de néixer pels seus propis errors i manques.

Els signants d’aquest manifest rebutgem radicalment aquesta interpretació, que només pretén absoldre el general Franco de la responsabilitat del cop d’estat que va interrompre la legalitat constitucional i democràtica d’una república sostinguda per la voluntat majoritària del poble, amb les tràgiques conseqüències que tots coneixem. I exigim que les institucions de l'actual democràcia espanyola trenquin de manera definitiva els llaços que la continuen unint -des de les llistes de carrers dels municipis fins als continguts dels llibres de text- amb un estat il·legítim, que va sorgir d’una agressió ferotge contra els seus propis ciutadans i es va sostenir en el poder durant trenta i set anys mitjançant l’abús sistemàtic i indiscriminat dels sinistres recursos que caracteritzen la pervivència dels règims totalitaris. Després de 32 anys de democràcia, resulta vergonyós haver de recordar encara on era la llei i on va ser el delicte. A hores d’ara, es intolerable, i molt perillós per a la salut moral i política del nostre país, que encara es pretengui equiparar al govern legítim d’una nació democràtica amb la facció militar que es va revoltar contra l’estat al qual, pel seu honor, havia jurat defensar, i la victòria del qual només va ser possible gràcies a l’ajuda dels règims feixista i nazi que preparaven una invasió d'Europa que acabaria provocant una guerra mundial i, encara mes decisivament, gràcies a la culpable indiferència de les democràcies occidentals, que, abans de convertir-se en víctimes de les mateixes potencies a les mans de les quals havien abandonat l’estat espanyol, van elegir parapetar-se rere l'hipócrita simulacre de neutralitat que va representar el comitè de No Intervenció de Londres.

El 14 d’abril de 1931, els ciutadans i les ciutadanes dels pobles i ciutats de l’estat espanyol van tenir una oportunitat, i la van aprofitar. Malgrat la brevetat de la seva vida, la II República va desenvolupar en múltiples camps de la vida pública una tasca ingent, que va sorprendre el món i va situar-la a l’avantguarda social i cultural. Entre els seus mèrits, n’hi hauria prou amb citar la reforma agrària, el sufragi femení, els avenços en matèria legislativa de tota mena, la separació efectiva de poders, les iniciatives constants ¡ modernes destinades a difondre la cultura fins i tot a les comarques mes remotes, el decidit impuls de la investigació científica o el floriment exemplar no solament de l’educació, sinó també de l’assistència sanitària pública, per demostrar que aquell bell propòsit va generar bellíssimes realitats, que haurien estat capaces de canviar la vida d’un poble condemnat a la pobresa, la submissió i la ignorància pels mateixos poders -els grans propietaris, la facció mes reaccionaria de l’exèrcit i la jerarquia de l’església Catòlica- que es van afanyar a mutilar-lo de tota esperança.

La República va dotar als sectors mes febles i desprotegits de la societat de llavors, les dones i els nens, d’un estatuí jurídic privilegiat en la seva època. El retrocés va ser tan brutal, que el canvi de règim va suposar per a elles, per a ells, la pèrdua de tot dret i la seva consagració com subciutadans dependents de la bona voluntat dels caps de les seves respectives famílies.

La República va apostar per la defensa dels espais públics com a escenari fonamental de la vida social, assumint la necessitat d’equiparar les condicions de vida de les poblacions rurals i urbanes, i desenvolupant polítiques d’igualtat no solament entre els individus, sinó també als territoris menys prosperes. El retrocés va ser tan brutal, que el canvi de règim va consolidar les desigualtats històriques tant individuals com col·lectives, i va abandonar la promoció dels serveis públics per crear un dèficit que en alguns sectors, com l’educació primària i secundaria, continuem patint encara. La República va fomentar la cultura a tots els terrenys de la creació artística i de la investigació científica, el debat intel·lectual i la vida universitària, fins al punt que el seu nom s’ha unit per sempre a la memòria de la màxima esplendor cultural del què s’ha gaudit a l’era moderna. El canvi de règim imposat per la forca va suposar la pèrdua mes tràgica que ha suportat mai la cultura, l’exili massiu dels millors, que van deixar les aules i els laboratoris, els tallers i les redaccions, les editorials i els museus, l’autoritat i el prestigi intel·lectual del nostre país, a les mans d’una collita d’oportunistes, que van reduir la vida cultural a una lamentable manifestació de mediocres i servils al règim franquista.

Avui, setanta-set anys després, els signants d’aquest manifest no volem continuar lamentant la trista brutalitat d’aquell retrocés, sinó celebrar l'emocionant qualitat dels mèrits que li van precedir, i agrair l’ambició, el coratge, el talent i el lliurament d’una generació de ciutadans i ciutadanes que va creure en nosaltres en creure en el futur. Reivindicar la seva memòria es creure en el nostre propi futur, que serà proporcionalment millor, mes lliure, mes just, mes feliç, en la mesura que siguem capaços d’estar a l’altura de la tradició republicana que hem heretat. Per una societat veritablement moderna, laica, culta, igualitària, per la seva definitiva normalització democràtica, i pel progrés harmònic del benestar de tots els seus ciutadans, avui volem celebrar el 14 d’abril de 1931, i proposar que aquesta data se celebri en endavant com un reconeixement oficial a tots els ciutadans i ciutadanes que van lluitar activament per la llibertat, la justícia i la igualtat, valors comuns que han de continuar orientant la construcció democràtica de la societat.