Miguel Hernández

Fa 97 anys des de el naixement i 65 anys des de la seva mort. Miquel va nàixer a Orihuela (Alicante) el 30 d’octubre de 1910. Son pare es dedicava a la cria de bestiar. Assistia a les Escoles de l'Ave Maria, annexa al Col·legi de Santo Domingo. Allí aprèn les primeres lletres i descobreix la passió de la seva vida: la lectura.
Entre 1924 i 1925 estudia en el Col·legi de Santo Domingo, on va destacar, permetent-li els jesuïtes la possibilitat de sufragar-li la carrera, opció que son pare va desestimar perquè li necessitava. Miguel atenia les obligacions del camp al mateix temps que es dedicava a la lectura de llibres com les poesies de Sant Joan de la Cruz o Garcilaso, novel·les de Miró i altres llibres que li va prestar el vicari de la diòcesi.
El pastor-poeta va començar a escriure en la soledat del camp on es portava paper i llapis. Els seus escrits són llegits per primera vegada entre un grup d’amics que es reunien entorn d’una revista oriolana que s’anomenava "Voluntat". Miguel és l’exponent de l’home i poeta que es forja a si mateix, partint pràcticament del no-res.
Ben aviat va destacar entre els seus contertulians i va publicar els primers escrits en la premsa local: "El Poble d'Orihuela" i en la premsa provincial: "El Dia". És en esta època quan Miguel coneix a Ramón Sijé, escriptor de la ciutat de qui es fa amic.
A l’edat de 21 anys abandona Orihuela i marxa a Madrid. A la capital Miquel se sent perdut entre la multitud d’escriptors i gent consagrada, que no tenen temps d’ocupar-se d’un jove provincià que té tot per demostrar. Una entrevista en "La Gaseta Literària" i una altra en "Estampa" és el que aconsegueix al primer viatge. Ja en el seu poble, troba treball de comptador en una merceria i escriu “Pèrit en llunes”. Publica el seu primer llibre al gener de 1933, que passa desapercebut per a la major part dels crítics del moment, sent García Lorca un dels pocs que ho anima.
Més tard entra a treballar en una notaria, on coneix a Josefina Manresa, que treballava en un taller de costura pròxim. Miguel troba un tema nou que serà fonamental en la seva poesia: "L’amor". Els poemes van cobrant forma i publica en la revista oriolana "El gall Crisi" i torna a Madrid.
La segona etapa madrilenya comença amb millor peu per a Miguel, quan José María de Cossio, que preparava una gran obra taurina per a Espasa-Calpe, li anomena el seu secretari perquè li busques dades i redactes notes sobre toreros. Això li va permetre disposar d’una font d’ingressos providencial. A poc a poc va coneixent als representants de les distintes tendències dins del món de la poesia i molt especialment a Neruda, el qual es convertirà en amic i mestre.
Ramón Sijé va portar al poeta a l’elaboració d’una poesia religiosa i al teatre sacre. D’altra banda, Neruda i Alexandre ho van iniciar en el surrealisme i li van suggerir, de paraula o amb l’exemple, les formes poètiques revolucionàries i la poesia compromesa, influint sobretot Neruda en la ideologia social i política. Els seus contactes amb “l'Escola de Vallecas” també seran molt importants en esta línia de poeta compromès.
A finals de 1935, quan ja és conegut i acceptat per la majoria dels poetes del moment, té pràcticament acabat "El raig que no cessa". La mort del seu gran amic Ramón Sijé li afecta profundament. És el moment en què compon la seva famosa "Elegia".
A l'iniciar-se l’any 1936, Miguel està totalment establert a Madrid i l'insigne Juan Ramón Jiménez, que havia llegit la seva elegia i altres sonets, no escatima elogis i alabances. Amb els esdeveniments que es van desenrotllant en l’Espanya de la preguerra, els distints poetes i escriptors, van prenent posicions i postures i Miguel presa partit pels menys afavorits. Els esdeveniments es precipiten i s’inicien les hostilitats de la guerra civil, el poeta es decanta pel bàndol republicà i la seva creació lírica, es torna arma de denúncia i instrument de lluita. Per això, al setembre s’allista en el 5t regiment i es va a cavar trinxeres i a lluitar amb els seus companys.
Va ser nomenat Comissari de Cultura del Batalló de "El Llaurador". El 9 de març de 1937 celebra matrimoni civil amb el seu gran amor Josefina, a Orihuela. Va participar a Moscou com invitat oficial a les representacions del V Festival de Teatre Soviètic. Va visitar la capital de l'Estat soviètic així com Leningrad i Kiev. També va visitar les ciutats de París i d'Estocolm. Al finalitzar enguany, la seva dona dóna a llum un fill, Manuel Ramón, el qual, li va inspirar alguns bellíssims poemes. No obstant, la mort del xiquet a la prematura edat d’un any li suposa un dur colp. Un nou fill va arribar. Es tracta de Manuel Miguel, nascut al gener de 1939.
Els resultats de la guerra obliga a molts intel·lectuals a exiliar-se. A Miguel se li ofereix anar a l’ambaixada de Xile, però no ho accepta i prefereix tornar al seu poble, després a Sevilla i passar a Portugal, però la policia d’aquell país ho deté i l’entrega a la guàrdia civil, d’aquesta manera comença el seu peculiar i dur calvari.
És portat a la presó de Torrijos, on intenta, per mitjà de cartes de recomanació d’antics amics, aconseguir millorar la seva situació. Escriu les famoses “Cançons de bressol de la ceba” com a conseqüència de les notícies de la seva dona sobre el fam que passava el seu fill, ja que només s’alimentava d’un plat a base de ceba. Ho posen en llibertat, i es marxa a Cox on es reuneix amb la seva dona i el seu fill. Novament va ser detingut i conduït al Seminari, convertit en penal. Va passar allí molta fam, ja que els guàrdies l’interceptaven el menjar que Josefina li portava.
En la presó de Comte de Tormo acreix l’amistat amb Buero Vallejo, que li fa el conegut retrat, destinat a un àlbum de records per a la seva esposa. A mitjan gener de 1940 va ser jutjat i condemnat a mort. Els seus amics es van posar en moviment i José María de Cossio va aconseguir del general Varela que li commutaren la pena per la de 30 anys de presó. No li va ser anunciada la nova condemna fins a juny.
Comença un llarg peregrinar per les presons, on es debatia entre l’esperança i la desesperança, fins que al maig de 1941 cau malalt de bronquitis amb forts dolors de cap. Considera la possibilitat de traslladar-se al Reformatori d’adults d'Alacant, la qual cosa considera la seva taula de salvació. Finalment, aconsegueix el trasllat però empitjora amb l’aparició de noves malalties que donen com resultat una tuberculosi aguda.
Abans de morir accedeix a casar-se canònicament amb Josefina per causes legals. El 28 de març de 1942, a les 5 i mitja del matí, mor amb trenta-un anys d’edat. El seu cos va ser inhumat en el cementeri de La Mare de Déu del Remei d'Alacant.