l’Alzheimer de Pasqual

L'expresident Maragall ha anunciat que fa uns mesos se li va detectar un principi de la malaltia d´Alzheimer. Ho ha dit en una conferència de premsa després de la visita que ha fet a la unitat de memòria i al laboratori d’investigació d'aquesta malaltia a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Aquest és un gest valent, propi de Maragall, al que la majoria de catalans el tenim una certa estima pel seu tarannà, l’estètica de la seva figura personal, l’icono de les virtuts d’una determinada visió política del socialisme i del PSC, i del programa de TV Polònia.
Potser no es bon moment per parlar de les seves contradiccions –per alguns que mengen als pessebres de les institucions, les administracions i els càrrecs, mai serà el moment- ni de les anomenades maragallades, sistema intern de admetre les sortides fora de lloc que bastant sovint realitza, tot i que algunes vegades l’encerta.

Fora de mitificacions, -a Maragall li ha acompanyat sempre el seu llinatge- ha estat un alcalde carismàtic, potser un militant socialista al seu dia amb força predicament, va apuntar maneres i va ser l’instrument del canvi a la Generalitat, sent el primer president de la esquerra; sense dubtes es un supervivent dels barons majors del PSC. Com dirigent polític conductor de mases no ha deixat veure les seves habilitat, com gestor d’un aparell polític com el PSC, no passaria la selectivitat, i les sortides brillants, que té, queden desdibutjades per la seva incontinència. Cal sumar a mes, el seu verb fàcil, però massa incomprensible, sense els recurs d’una bona capacitat d’oratòria.
Mai ha acceptat quedar-se fora d’escena, el seu domini de l’escenari i la seva formació l’ha ajudat a ser sempre protagonista, però li agrada desar-se anar i això li perd. Des de fa temps Pasqual usa de la seva llibertat i la condescendència interessada per manifestar els seus criteris i les seves dèries en matèria d’organització política i estratègia del PSC i del PSOE, que a les alçades de l’historia no ajuden precisament a la conjuntura històrica del socialisme, que viuen actualment els divers pobles de l’estat .
Pasqual podria evitar certs missatges, com les declaracions que realitza des de que ja no hi es a la Generalitat, i certes actituds. També el seu entorn mes proper. Seria més fàcil perd tothom i guanyaria dimensió i pes històric que ja es el que li toca. Merescudament.
Montilla l’actual primer secretari del PSC però també president de la Generalitat, ha manifestat que li fa costat. Això es noblesa, més enllà del que lo políticament correcte demana al mandatari. Maragall ens té a tots de la seva banda, a la situació personal que ara encara. Sense dubtes i de tot cor.